“La que jo conec no té fronteres. Rica i plena. Mar i muntanya. És nació de països. Trinxat, falafel, sushi i “rollito”. Oli i vi, roses i llibres i panses i figues i mel i mató.

Quatre barres al damunt dels nostres cants. És llengua i “Pam i Pipa”, escriu poesia i tuits. És Pirineu i Delta i a vegades fa olor de pixat*.

Castellera, solidaria, compromesa, indignada i popular. Rumbera, futbolera, marinera, artista, científica i la terra sap llaurar.

És casa meva i teva, dels que hi són i dels que sempre hi seran.

És Terra Baixa, d’acollida…i li cal la independència per poder créixer en llibertat.”

*interpretació lliure: dels que pixen fora de test, dels que se’ns pixen a la boca, etc.

(a tots els que mai oblidaran al Jusep)

La que duc des de fa més d’un mes a sobre, pesa quasi dos quilos. 25 moviments repartits en 243 pàgines que corresponen aproximadament a dues hores de durada. Tapa Cyan. En gòtica i blanc BACH en negre Messe in h-Moll. La missa.

Una bogeria de coloratures, frasejos impossibles sense espai per agafar aire, acords amb els que deixes de tocar de peus a terra. Ja us ho he dit moltes vegades que Bach és Déu.

Des dels 5 anys que canto, es pot dir que de ben petita ja jugava a ser la reina de la nit. Cada vespre sortia de l’escola, institut, universitat i ara de l’oficina i em fico en sales plenes de faristols, pianos, xilòfons, espinetes, flautes barroques, caixes xines, closques de coco…i durant dues hores sóc feliç.

Fa anys vaig escoltar per primera vegada aquest totxo de missa de 2 kg que duc en plan penitència en una motxilla del Decathlon perquè ja m’ha petat 2 bolsos…per mi no hi ha res millor i tampoc conec cap partitura tant difícil. Els 27 i 28 de novembre espero omplir de sentit aquest 206 en la que segurament serà una de les experiències més importants de la meva vida.

El repte: el concert inaugural de la nova temporada de l’Auditori, la companyia: OBC amb en Pablo González a la batuta, el Cor Madrigal, l’Orfeó Català i l’Ewa Podles de solista.

La programació:  PROKÓFIEV: Simfonia núm. 1 “Clàssica”; MONTSALVATGE: Cant espiritual; PROKÓFIEV: Alexander Nevsky.

I per fi els tres concerts del cap de setmana.

“Canta, estigues alegre, mare Rússia!

La gran celebració ha aplegat tot Rússia.

Mare estimada, alegra’t.”

Metro, parada Marina, pel carrer escalfant la veu amb un brbrbr. Retransmissió en directe, nervis, pensa en anar alerta amb el ritme d’aquell compàs que tens marcat amb llapis, la motxilla amb el vestit i el vel que sempre s’arruga, retocs de maquillatge davant del mirall i com diu la Marta: els llavis sempre vermells, col·locació. La sala plena. L’encaixada de mans amb el regidor. Mirades de complicitat amb algun membre de l’orquestra, em giro buscant el somriure del Juanjo, del Quim i de l’Imma. Ara ja he clavat els ulls al director i no penso parpellejar. Això comença.

Els aplaudiments em desperten…Gràcies Ewa.

“… Aquell que, noblement, donà la vida

per la pàtria de Rússia, el besaré

damunt els ulls sens vida;

també rebran un bes

els joves decidits que encara viuen…“

Fa uns dies em van preguntar al twitter on fer un bon mojito…no en sóc una experta, segurament coneixeu d’altres locals estupends, però m’he atrevit a recomanar-vos aquests:

Lupara (prop del mercat de Santa Caterina): Un lloc de molt bon rotllo i els mojitos són genials, recordo compartir-ne un amb un Bart Simpson de peluix en un sofà.

El Gimlet (a l’Eixample): És un clàssic, carillo, però val la pena, un lloc amb classe, tenen carta de mojitos.

La havana vieja (al Born): La mestressa és molt amable i recordo un cambrer molt guapo (nota: per picar demanar mandonguilles de plàtan). Hi anava sovint, però ara freqüento més el Muy Buenas del Carrer del Carme.

Raïm (Gràcia): A Gràcia m’encantaven els del Sabor Cubano, però ara ja fa anys que no hi trec el cap… a la bodega el Raïm els fan molt bons, però sempre està a petar.

Comento amb algú que avui no em serveix de res saber com es comporta un nanotub de carboni, ara mateix necessito entendre què passa si ens marquen a la constitució el dèficit, quins marges té el meu conveni, quan es reconeixerà oficial la meva llengua a Europa, si l’aire contaminat de la ciutat em permet plantar una tomaquera, a quan està la llum del sol, si puc invertir en temps, si és millor no pagar amb targeta i com s’ho van fer a l’Argentina…

Quan ho escolto pel carrer, al metro o en un bar em pica. Algú diu per exemple: “- fa molta calor perdoneu, però algú ho havia de dir” i jo diria: “No et penso perdonar en la vida la xorrada que acabes de dir com si fossis la primera persona del planeta amb autoritat per anunciar a la resta de la humanitat que fa calor. Et creus superior al Tomàs Molina?”. Em mossego la llengua, fa pupa, però crec que hauré d’aprendre a conviure amb aquesta historia.

Així doncs, decideixo afrontar el problema, alguns dies prenc #mierdiestramonio i això em fa sentir millor i tolerar més certes parides, però sempre que llegeixo “algú ho havia de dir” em pregunto per què si sempre ens ho em empassat has decidit dir-ho tu.

i sisplau no deixeu de fer-ho…que és una bona teràpia, en tot hi ha un dueleperomegusta:)

un moment, ara torno!