10 frases odioses de tertulians

Seria més fàcil fer un recull de les que no ho són, però mentre les busco, aquí teniu les frases més odioses de les tertúlies.

10. “Es comenta a la xarxa.”

Experts en noves tecnologies. Normalment es refereixen a Twitter, però diuen “xarxa” perquè tothom sap que a Tinder o a Pinterest es comenta l’actualitat al minut.

9. “Siguem una mica seriosos.”

Com? No ho han sigut? Que potser han sigut divertits? Què vol dir només una mica? En tot cas, un intent d’ironia molt delatadora.

9. “Jo no en sóc expert, però…”

Tota una declaració de principis d’una tertuliana o tertulià de raça.

7. Puc fer-te una pregunta? 

LOL.

 

6. “Ja no hi ha esquerres i dretes.”

Analista polític.

5. “El que li preocupa de veritat a la gent és…”

El tertulià empàtic, després dirà que hem de ser prudents amb les enquestes.

4. “El que no podem fer són brindis al sol.”

 

 

Ni posar-nos-hi de cara.

3.“Jo sempre dic una cosa.”

 

El tertulià sempre diu una cosa, concretament la mateixa.

2. “No voldria posar aigua al vi, però…”

Doncs no ho facis.

1. “No ens fem trampes al solitari.”

 

😦

 

 

Duquesita de mi Alba.

Cayetana, mi querida Duquesita, estabas en la flor de la vida. No puedes irte así, mujer, me has dejado un vacío que no lo llenan ni mil palacios de Dueñas y un dolor que no calmarían ni tus títulos y ni tus extensas tierras y subvenciones.

Seguramente muchos no entenderán nuestra relación, especialmente mi admiración hacia ti, porque de ti nunca recibí ningún input, ni te conozco de nada. La verdad es que me da palo explicar lo que siento porque creo que es muy evidente, pero a ti, aunque tarde, sí que te debo una explicación y unas disculpas. También debo confesarme.

El día de tu boda con Alfonso, un señor estupendo mucho más joven que tu, te liaste una manta en esta cabecita de algodón blanco encrespado que tienes, te descalzaste y te pusiste a bailar una sevillana, sin importarte lo más mínimo el “qué dirán”. Señora mía, esa imagen de usted bailando me enamoró perdidamente. La metáfora perfecta del “que diguin lo que vulguin, que jo ja estic content” del “me pongo el mundo por montera” del “es mi vida y quiero ser feliz”. Te la tomé prestada sin permiso, me la hice mía pues así la sentía. Esta foto tuya la puse en muchas otras imágenes que no tenían ninguna gracia, que resultaban incluso deprimentes y que contigo bailando se iluminaban. Así la actualidad no resultaba tan amarga. También te ponía en momentos clave, de celebración y festivos, porque no sólo alegrabas, también disfrutabas con los que como tu sabían disfrutar. Compartía esos fotomontajes, eras mi firma, mi sello, mi alma.

Perdóname Cayetana si te he ofendido, simplemente te necesitaba bailando para ser un poco más feliz y compartirte con todo el mundo. Porque tu mucho del pueblo no has sido, al contrario y tu grandeza puede que justamente fuera ese momento más popular, tocando el suelo con los pies descalzos, bailando en la calle, como una más.

Hoy mucha gente me da el pésame y se lo agradezco porque lo necesito, et trobaré a faltar molt reina.

 

Armes contra un atac militar espanyol.

Amics, molt piular i poc moldre, molt de jijijaja, molt posar #independenciaja i #tenimpressa, però poc preparar-se per un possible atac militar espanyol en el cas que vulguin muntar “el gran pollo” en dia de “autos” 9N.
He estat pensant i no estem gens preparats per un possible atac, així que he volgut recollir algunes armes amb les quals ens podríem defensar en cas d’atac militar de caspa espanyola salvadora de la santíssima Constitución.

– Gralla amb altaveu i batukada. L’arma més poderosa que tenim per fer mal a dojo és la gralla, perquè l’efecte sigui holocàustic cal situar un altaveu de “manifa” a l’embocadura de l’instrument i acompanyar amb una base de timbalers i “percutes” fent la tradicional batukada de cercaviles de festa major. Aquesta acció s’ha de dur a terme a primera hora del matí, a les vuit, per despertar les tropes enemigues i cal situar als grallers amb els altaveus i els batukers en una zona estratègica de la franja, al territori LAPAO. (nota: podem començar a escalfar a Lleida i d’allí anar avançant)

– Flota de golondrines. Les golondrines del port són els nostres vaixells de guerra, una mica lentes, però molt poderoses. Per anar bé, haurien de començar a sortir ara i amb sort arribarien a la costa valenciana el 9 de novembre. Les golondrines van carregades de milicians estrangers disposats a fer balconing i a aturar-se a la sortida del metro impedint la mobilitat als transports públics.

– Opinadors i tertulians. Una arma mortal de necessitat. Seran els encarregats de saturar i col·lapsar tots els canals de comunicació amb Espanya amb articles, posts, diaris electrònics, debats, etc. Els més mediàtics els enviarem a les seus de l’exèrcit espanyol per a fer tertúlies bomba. Per fer aquesta acció caldrà també sacrificar algun periodista.

– Castellers, pujarem grans torres humanes que ens ajudaran a visualitzar què passa al territori enemic. Les enxanetes duran un casc de camuflatge i binocles.

– Marina Rossell cantant Moustaki, serà la nostra Joana d’Arc. L’enviarem a cantar just al mig del Congrés de Diputats i no pararà fins que aprobin una reforma de la constitució.

– Gintònics, el nou còctel Molotov. Per les guerrilles urbanes res millor que tirar copes “balón” de gintònics que podem carregar amb: canyella, farigola, cítrics, cogombre, granets de cafè, pètals de roses, etc.

– Esbarts dansaires, sardanistes, bastoners i trabucaires “el cuerpo terrestre”. Les colles de cultura popular defensaran els nostres béns més preuats: la Moreneta, Can Conesa, l’FNAC i les fàbriques de cervesa artesana.

– Monitors d’esplai armats amb guitarres i cançoners seran els encarregats de torturar als presoners enemics.

– Llançament de les estelades dels balcons. Quan passin les tropes enemigues per sota casa, els hi tirarem l’estelada descolorida que tenim penjada al balcó. Això els despistarà i guanyarem uns segons molt preuats quan t’estàs jugant la vida en una guerra.

– Atac de piulades DUIs, del tipus #tenimpressa #independènciaja #aramateix . Piulades per donar la pallissa a l’enemic i deixar-l’ho KO. (Alerta amb aquesta acció perquè poden resultar ferits greus soldats de les nostres tropes)

Bé, aquestes són algunes de les armes que tenim i sabem com utilitzar-les, així que estiguem preparats.

“No m’interessava la llibertat”

“No m’interessava la llibertat, només buscava una sortida”. Un mico que decideix fer-se home presenta l’ @informekafka sobre la seva experiència al Teatre Lliure. L’@ivanbenet tradueix, codirigeix i interpreta un text de Kafka que fa trontollar la raó de ser i el sentit de l’evolució humana. Això no és una crítica de teatre, en sé prou per a saber que, a mi, això no em toca. Aquest post és una reflexió sobre com qualsevol de nosaltres, amb el permís de Darwin, podríem haver protagonitzat aquesta obra. Sempre he pensat que hi ha conceptes, idees, que només a través del llenguatge artístic es poden expressar. Plantejar debats profunds i íntims amb un mateix, alimentar emocions que difícilment explorem en el nostre dia a dia de simis que aprenen a fer tombarelles per sobreviure. La llibertat segurament la vam perdre algun dia tonto, potser en un interval entre la condició animal i la humana, crec que en queda una mica en alguns racons del pensament,  en la memòria del cos. I ara, com de difícil és demanar una cosa pràcticament oblidada i encara més, saber lluitar-la…Potser la llibertat la podem trobar posant-la en dubte en un teatre.

T’he trobat a faltar

T’he trobat a faltar i et prometo que mai més deixaré de tocar-te, la música que fem tu i jo té gust de dònut de xocolata.

 

Vaig somiar amb vostè, president.

Vaig somiar amb vostè, president. Pujava pel carrer Balmes a gambades com acostumo a fer quan vaig sola pel carrer, caminant com quan l’Uma Thurman trepitja la sorra del desert després d’haver-se desenterrat viva per anar a venjar al seu Bill. Vull arribar a casa després d’un dia terriblement dur i els peus i les cames m’impulsen, miro d’empalmar tots els semàfors en verd, però just a la cantonada amb Rosselló canvia a vermell. M’aturo, sento que estic cansada (però, perquè camino així?, potser no sé ni caminar bé. Nota: aquest pensament em neguiteja). Unes cadires de terrassa molt mal col·locades d’una orxateria o d’una Baguetina Catalana, no ho recordo bé, em criden l’atenció. Un home d’esquena, ha apropat la seva fins just a la vorera on circulen els cotxes. Els mira amb els seus ulls petits i s’ha distanciat del grup de persones amb què estava per plantar-se a contemplar els autos just al marge, al límit. Si passa un autocar o un cotxe gran se l’emporta, però sembla que li és igual. Els cabells blancs, una americana blau marí una mica arrugada i les mans a la falda. Es gira i em diu: – Hombreee Dolors, com estàs?

– Bé president (sorpresa que sàpiga el meu nom), i vostè?
– Aquí, – riu – passant la tarda.
– Vaig cap a casa, he de passar pel “paki” a comprar una ampolla de vi. M’hi acompanya?
Ell (que ja s’ha aixecat de la cadira): – Som-hi.
– Tot ha canviat molt president, vostè no sé si se’n recorda de fa uns anys, jo si.
– Què et passa?
– De tot i sé que no tinc cap dret a queixar-me. Em pregunto què he de fer, en tinc trenta-quatre i sento profundament les coses que encara no he fet, que són les bones.
– Fes-les Dolors, només depèn de tu.
– Saps Pasqual, et trobo a faltar una mica. Vols alguna cosa?
– Aigua i un Tokke.
– Ok, presi, invito jo.

“Amigo Félix”

Hola Fèlix, com et trobes? M’han dit que estàs fotut, que et vas trencar el fèmur la nit passada. Quina mala pata noi, tants dies, de fet, anys, preparant la teva declaració davant del jutge i te la perds.

Espero que et milloris, perquè enguany hauràs de visitar els jutjats moltes vegades i qui sap si entrar a la presó i serà bo que estiguis en plena forma, com quan et vaig conèixer. Te’n recordes? Va ser a l’Ametlla del Vallès, jo era molt jove, el meu primer concert i ens donaven un premi molt important de cultura. A tu mai t’havia agradat gaire, ni la cultura ni els concerts, però aquesta vegada vas venir a recollir el trofeu, això sí que et molava. Després vas organitzar un sopar i vas fer un discurs sobre la teva bona gestió. Aquestes paraules les vas repetir acompanyades d’un Powerpoint a Madrid, a l’Auditorio Nacional, davant de molts diputats i de la Reina d’Espanya. Com t’aplaudien, eh? Aleshores, estaves més eixerit que un pèsol. Semblava que res ni ningú podia fer-te ombra, eres intocable, vivies fora del bé i del mal levitant entre polítics i empresaris.

Ara, et veig d’home pobre, “envellit” diuen alguns mitjans, segurament arribes a casa i per posar-te còmode et treus aquesta disfressa de “homeless” i et poses un vestit jaqueta fet a mida, de seda i sopes alguna cosa lleugera, com aquelles ostres amb cava que t’agradaven tant, en acabat, et plantes un whisky dels bons, et fumes un puro i et tornes a sentir aquell home important que tot ho pot, un gran crack, com el que va sonar quan et vas esquerdar a la cama.

Posa’t bo Fèlix, que encara et queda molt per viure i et vull veure a tope entrant a la teva cel·la després de tornar tot el que ens vas robar.

Pautes bàsiques d’Eurovisió

El festival d’Eurovisió i tot el que l’envolta és una de les meves debilitats, crec que és la millor mostra de com funciona una Europa sovint desafinada, hortera i passada de moda.

Aquí us deixo deu pautes molt bàsiques sobre Eurovisió:

1. Modular més de tres vegades durant la cançó.  És importantíssim apujar el to de la tornada de la cançó mínim tres vegades. Això li dóna un aire molt èpic i dramàtic.
2. Vestits minifaldilla per davant i llargs per darrera, coneguts com a vestits cortina. Sempre queden malament, però són els que has de dur si ets cantant a Eurovisió.
3. Si hi ha un trio, és important que un vesteixi d’or, l’altra de plata i un altre de bronze.
4. Hipermotivació dels coristes. Bàsic, han de fer cara de donar-ho tot com el Leroy a “Fama”.
5. El solista ha de tancar els ulls quan el pillin en plano curt per demostrar que s’emociona.
6. Efectes de llums, gas i ventilador dels anys 80. No es pot sortir a l’escenari sense aquests efectes.
7. Una gaita, una acordió, un avi amb un vestit tradicional, són impepinables per il·lustrar la idea: tradición-innovació.
8. El piano sempre blanc i de cua.
9. Coreografia que sempre funciona: la típica filera de ballarins que mouen el cap en direcció contraria al cantant que està al mig de la fila.
10. Desafinar molt la cançó guanyadora quan es torna a cantar al final de la cerimònia.

Al final tot plegat no serveix per a res perquè no es vota en funció de la qualitat de les cançons. Aquí us deixo una bonica imatge d’un resum de tots els participants d’aquesta edició.

Molta sort a tots i que guanyi el pitjor!

PD: Ull amb Grècia. #porraeurovisió2013

No tinc vergonya

La vaig perdre al metro i mai més l’he recuperada. De camí a un concert, hi feia d’ocell, encara no tenia deu anys. Abans de sortir de casa, em vaig enganxar pinces d’estendre la roba per tot el cos. La gent em mirava estranyada, jo feia com si res. Un minut abans de pujar a l’escenari me les vaig treure totes i ja no m’intimidaria ningú.

No tinc vergonya.

La nit dels nens.

Amagada al terrat, el carrer a les fosques i a les cases tots els llums apagats.

Els nens, caminant carrer avall amb els seus fanalets.

S’aturen i canten ben fort:

“Els reis vénen, vénen de la muntanya porten joguines per la canalla.

Els reis vénen, vénen de l’Orient, no porten joguines pels nens dolents”.

I m’omplo les mans de caramels i esclata una pluja de sucre, de crits i de papers de colors.

Escric aquest post perquè no se m’esborrin mai aquestes nits, les nits dels nens.