Pautes bàsiques d’Eurovisió

El festival d’Eurovisió i tot el que l’envolta és una de les meves debilitats, crec que és la millor mostra de com funciona una Europa sovint desafinada, hortera i passada de moda.

eu2

Aquí us deixo deu pautes molt bàsiques sobre Eurovisió:

  1. Modular més de tres vegades durant la cançó.  És importantíssim apujar el to de la tornada de la cançó mínim tres vegades. Això li dóna un aire molt èpic i dramàtic.
  2. Vestits minifaldilla per davant i llargs per darrera, coneguts com a vestits cortina. Sempre queden malament, però són els que has de dur si ets cantant a Eurovisió.
  3. Si hi ha un trio, és important que un vesteixi d’or, l’altra de plata i un altre de bronze.
  4. Hipermotivació dels coristes. Bàsic, han de fer cara de donar-ho tot com el Leroy a “Fama”.
  5. El solista ha de tancar els ulls quan el pillin en plano curt per demostrar que s’emociona.
  6. Efectes de llums, gas i ventilador dels anys 80. No es pot sortir a l’escenari sense aquests efectes.
  7. Una gaita, una acordió, un avi amb un vestit tradicional, són impepinables per il·lustrar la idea: tradición-innovació.
  8. El piano sempre blanc i de cua.
  9. Coreografia que sempre funciona: la típica filera de ballarins que mouen el cap en direcció contraria al cantant que està al mig de la fila.
  10. Desafinar molt la cançó guanyadora quan es torna a cantar al final de la cerimònia.

Al final tot plegat no serveix per a res perquè no es vota en funció de la qualitat de les cançons. Aquí us deixo una bonica imatge d’un resum de tots els participants d’aquesta edició.

Molta sort a tots i que guanyi el pitjor!

PD: Ull amb Grècia. #porraeurovisió2013

Publicat dins de Impostar | 3 comentaris

No tinc vergonya

La vaig perdre al metro i mai més l’he recuperada. De camí a un concert, hi feia d’ocell, encara no tenia deu anys. Abans de sortir de casa, em vaig enganxar pinces d’estendre la roba per tot el cos. La gent em mirava estranyada, jo feia com si res. Un minut abans de pujar a l’escenari me les vaig treure totes i ja no m’intimidaria ningú.

No tinc vergonya.

pincescolors

Publicat dins de Impostar | 4 comentaris

La nit dels nens.

Amagada al terrat, el carrer a les fosques i a les cases tots els llums apagats.

Els nens, caminant carrer avall amb els seus fanalets.

S’aturen i canten ben fort:

“Els reis vénen, vénen de la muntanya porten joguines per la canalla.

Els reis vénen, vénen de l’Orient, no porten joguines pels nens dolents”.

I m’omplo les mans de caramels i esclata una pluja de sucre, de crits i de papers de colors.

Escric aquest post perquè no se m’esborrin mai aquestes nits, les nits dels nens.

Publicat dins de Impostar | Deixa un comentari

L’efecte Falete

Que Falete és un gran artista cau pel seu propi pes. La seva veu rodona i vellutada embolcalla unes cançons sempre dramàtiques i trencades, que viu intensa i apassionadament,  deixant que brollin del racó més profund del seu ventre i el so recorri les entranyes del seu cos de contrabaix agafant el regust de la seva ànima.  Qualsevol adjectiu se’m queda petit per descriure el seu art.

Però, en aquest post vull rodejar la figura de Falete des d’una altra dimensió. El fenomen que transcendeix quan la música deixa de sonar i que encara engreixa més l’aura de l’artista:

L’Efecte Falete

Google es queda curt per recollir tots els acudits que s’han fet sobre Falete. La seva transsexualitat tan folklòrica, les seves relacions sentimentals i molt especialment el seu sobrepès alimenten cada dia conyes en qualsevol context i format. Es podria dir que els acudits sobre Falete s’han convertit en una categoria d’humor pròpia, fins i tot un recurs literari. L’artista és sinònim de “cachondeo” de l’humor lliure i obert a qualsevol nivell i to ja sia en forma de la “guasa” més elemental fins als més enginyosos tuits.

Rafael Ojeda Rojas és fill de Falín, membre del grup Cantores de Híspalis i solista de la sevillana “A bailar, a bailar”, l’equivalent a la 9ª simfonia de Beethoven de les sevillanes. Està clar que Falete estava predestinat a esdevenir l’himne de l’alegria en ell mateix, per tots nosaltres i per sempre més, encara que ell canti a les penes.

Publicat dins de Impostar | 4 comentaris

Com escollir un bon avatar?

Poc s’ha parlat de la importància dels avatars a twitter, segurament perquè no cal, ja que resulta evident que ens representen i estableixen una comunicació directe amb la resta de seguidors, il·lustrant el to del nostre perfil o com a pur reclam sexual. Si això ho sap tothom, com és que es cometen tants errors? – NO HO SÉ, ESCOLTI, NO HO SÉ, però he llegit molt sobre el tema a forocoches i m’agradaria ajudar-vos en la difícil qüestió de:

Com escollir un bon avatar?

 

Abans de pensar una bio per caure de cul a terra del tipus: “No es por ti, es por yo” o “m’agrada el rooibos”  o “sóc un curiós de les xarxes socials i un pervertit”  cal treure l’ou i escollir un bon avatar. Efectivament, el primer que cal fer quan obrim un perfil a twitter és treure l’ou.  Certament podem tunejar l’ou, posar-li una cara, però no resulta gaire recomanable ja que sovint s’associa amb comptes spam, aquest problema el té per exemple el @salvadorsostres .

1.        Avatars Foto

Una foto autoretrat ben suggerent en principi és una bona opció, però ull, si ets la mare de Dani Güiza lo millor serà que posis una foto d’un detall del blanc dels ulls o directament un dibuix d’un llibre de filosofia sobre un escriptori viejuno. Les fotos fetes a casa davant de la pantalla d’ordinador també acostumen a ser una autèntica basura perquè veiem l’habitació que teniu i us imaginem mirant porno tot el dia (exemple @SalvadorRaya o @ALFONSOFM37 ) .

La foto ha de ser bona, simpàtica, original, sexy o descarada, però per sobre de tot:  quadrada i de qualitat. 

Per norma general si a la foto hi apareixeu vosaltres és millor no ensenyar-vos molt, mai se sap si podeu acabar enganxats a la paret d’una comissaria o violats en un carreró. Si sou sextuiteres podeu centrar-vos en altres zones del cos, per exemple els llavis, el cul o els pits.

Tots els que porteu una autofoto feta amb el mòbil davant d’un mirall a l’ascensor sapigueu que en alguns països això és un delicte. També és arriscada la foto en una terrassa prenent un cafè o un te, podeu semblar autèntics @putogilipolles .

Si no voleu usar un autoretrat i preferiu posar-vos la foto d’algun personatge famós sapigueu que no tindreu cap tipus de visibilitat. Twitter està saturat d’avatars d’actors, especialment en blanc i negre (que sempre dóna un punt més de caràcter al personatge) i els bons ja estan agafats i acostumen a ser comptes que tenen molts seguidors i són de culte…us veurem com un mal plagi. En tot cas si ho feu, no agafeu mai la primera o segona imatge del “google imágenes”. Rebusqueu una mica més, demaneu permís si té propietari i que pesi més de 72 Ks.

Aprofito per alertar que hi ha una plaga d’escurçons negres al TL que busquen crear la confusió i el caos entre els followers de bé.

2.        Avatars Il·lustrats

Sobre dibuixos i/o il·lustracions diré que no tot s’hi val. Si penseu escriure tuits de merda, no cal que us poseu d’avatar el Batman o el Homer, malgastareu el personatge i us odiarem profundament. Són avatars delicats, que a vegades es fan pesats de mirar especialment els de còmics japonesos d’autor. Dins d’aquest grup però, hi ha avatars que són veritables joies i que a més il·lustren perfectament els comptes que acompanyen, com per exemple el del @superfalete o el de l’ @aykrmela .

Les banderes espanyoles amb l’àliga són l’avatar perfecte pels fatxes “viva franco”. Així facilitem la feina de troll a l’@afontcu i els pot RTejar més ràpid.

Trobem altres avatars que són especials bé sigui per peculiars, per extanys o perquè tenen una personalitat molt accentuada com per exemple:  @prayforchickens @casiotones @uncleDolan1 @bielperello @seasonofmists i especialment el de l’ @arezno . Aquests avatars acostumen a cridar molt l’atenció al TL.

3.        Avatars animats o Gifs

No, gràcies.

Aquest post segurament no us ajudarà en res a la vida, perquè bàsicament no penso dir-vos com heu de fer les coses. Així que feu el que us doni la gana, però sempre amb “cariño”.

 

Nota: Per mi el millor avatar és el del Patrick Mas-Bolañyos ( @i2ufo ) futur president de la Generalitat de Catalunya.

 

Publicat dins de Impostar | 1 comentari

#postal

L’estimada Srta. Pepis em va demanar fa temps un post pel helpcatalonia i vaig intentar dibuixar una postal enllaçant algunes idees molt personals:  

“La que jo conec no té fronteres. Rica i plena. Mar i muntanya. És nació de països. Trinxat, falafel, sushi i “rollito”. Oli i vi, roses i llibres i panses i figues i mel i mató.

Quatre barres al damunt dels nostres cants. És llengua i “Pam i Pipa”, escriu poesia i tuits. És Pirineu i Delta i a vegades fa olor de pixat*.

Castellera, solidaria, compromesa, indignada i popular. Rumbera, futbolera, marinera, artista, científica i la terra sap llaurar.

És casa meva i teva, dels que hi són i dels que sempre hi seran.

És Terra Baixa, d’acollida…i li cal la independència per poder créixer en llibertat.”

*interpretació lliure: dels que pixen fora de test, dels que se’ns pixen a la boca, etc.

 

(a tots els que mai oblidaran al Jusep)

Publicat dins de Impostar | Deixa un comentari

#206

El 206 és el meu número de cantaire amb el que m’assignen les partitures.

La que duc des de fa més d’un mes a sobre, pesa quasi dos quilos. 25 moviments repartits en 243 pàgines que corresponen aproximadament a dues hores de durada. Tapa Cyan. En gòtica i blanc BACH en negre Messe in h-Moll. La missa.

Una bogeria de coloratures, frasejos impossibles sense espai per agafar aire, acords amb els que deixes de tocar de peus a terra. Ja us ho he dit moltes vegades que Bach és Déu.

Des dels 5 anys que canto, es pot dir que de ben petita ja jugava a ser la reina de la nit. Cada vespre sortia de l’escola, institut, universitat i ara de l’oficina i em fico en sales plenes de faristols, pianos, xilòfons, espinetes, flautes barroques, caixes xines, closques de coco…i durant dues hores sóc feliç.

Fa anys vaig escoltar per primera vegada aquest totxo de missa de 2 kg que duc en plan penitència en una motxilla del Decathlon perquè ja m’ha petat 2 bolsos…per mi no hi ha res millor i tampoc conec cap partitura tant difícil. Els 27 i 28 de novembre espero omplir de sentit aquest 206 en la que segurament serà una de les experiències més importants de la meva vida.

Publicat dins de Impostar | Deixa un comentari